Coversa amb una mòmia

-Per què no parla, senyor Buckingham? Ha sentit el que li he dit? Tregui’s el dit de la boca, home!

En això el senyor Buckingham es va sobresaltar una mica, es va treure el polze dret del cantó esquerre de la boca i, a manera de compensació, es va ficar el polze esquerre al cantó dret de l’obertura esmentada.

En no obtenir resposta del senyor Buckingham, la figura es va tombar fent la mala cara cap al senyor Gliddon i, amb un to exigent, va demanar explicacions del que preteníem.

El senyor Gliddon va respondre extensament i fonèticament; si no fos perquè no domino bé la llengua egípcia , em produiria molt de plaer reproduir aquí, en versió original, el seu excel·lent discurs.

Aprofito també aquesta ocasió per remarcar que tota la conversa en què va participar la mòmia es va produir en egipci primitiu i els senyors Gliddon i Buckingham van actuar d’intèrprets per a mi i els altres membres del grup que no havien viatjat tant. Aquests senyors parlaven la llengua materna de les mòmia amb una fluïdesa i una gràcia inimitable; però així i tot vaig observar que els dos viatgers (segurament a causa de l’introducció de conceptes completament moderns i, naturalment, completament nous per a l’estranger) havien de recórrer a utilitzar formes comprensibles per expressar un determinat significat. El senyor Gliddon, a un cert punt, per exemple, no aconseguia fer entendre el terme “política” a l’egipci, fins que va dibuixar a la paret, amb un tros de carbó, un homenet amb un nas granellut, esparracat, dret sobre un monyó i amb la cama esquerra arronsada cap enrera, el braç dret estirat cap endavant, amb el puny tancat, els ulls mirant cap al cel i la boca oberta en un angle de noranta graus. De la mateixa manera, el senyor Buckingham no aconseguia comunicar la idea absolutament moderna de “perruca” fins que (a suggeriment del doctor Pundonor) va consentir, amb el rostre pàl·lid, a treure’s la seva.

Com és fàcil d’entendre, els discurs del senyor Gliddon es va centrar principalment en els grans beneficis que aporta a la ciència desembolicar i desentranyar mòmies; en aquest moment va aprofitar per demanar disculpes per totes les molèsties ocasionades, especialment a ell, la mòmia anomenada el-Ekíbok; i va acabar insinuant molt subtilment que, un cop aclarís aquests aspectes, valdria la pena procedir amb la investigació iniciada. Llavors el doctor Pundonor va preparar els instruments.

El-Ekíbok va expressar que se sentia satisfet amb les disculpes que havia rebut i, baixant de la taula, va donar la mà a tots els presents.

Quan aquesta cerimònia es va haver acabat, ens vam posar immediatament a reparar els danys que l’escalpel (ganivet de cirurgià) havia produït en el subjecte. Li vam cosir la ferida de la templa, li vam embenar el peu i li vam aplicar un pegat negre d’un polzada quadrada a la punta del nas.

Algú va observar que el comte (aquest era el títol, sembla, d’el-Ekíbok) tenia esgarrifances, segurament de fred. El doctor va anar de dret al seu armari i aviat va tornar amb un jaqué negre, un parell de pantalons de pinces de color blau cel amb travetes, una camisa rosa de cotó, una armilla de brocat, un bastó de canya, un barret sense ales, unes botes de xarol, guants de cabritilla de color palla, un monocle, un parell de patilles i una corbata de cascada. Donada la diferència de mida entre el comte i el doctor va ser força difícil de fer ajustar aquest vestuari a l’egipci; però un cop va ser tot arranjat, es podria dir que anava vestit. El senyor Gliddon li va donar llavors el braç i el va acompanyar a asseure’s a una butaca a prop de foc. Mentrestant, el doctor va tocar el timbre perquè li portessin cigars i vi.

La conversa es va animar de seguida. Va despertar força curiositat, cosa que va ser molt comentada, el fet extraordinari que el-Ekíbok encara fos viu.
-Em fa l’efecte-va observar el senyor Buckingham-, que fa molt de temps que hauríeu de ser mort.
- I ara!- va respondre el comte, molt sorprès- si tinc poc menys de set-cents anys! El meu pare en va viure mil i no repapiejava pas quan va morir.

Aquí van seguir una sèrie de preguntes i càlculs dels quals es va desprendre que havien errat de molt en estimar l’antiguitat de la mòmia. Feia cinc mil cinquanta anys i alguns mesos que havia estat dipositada a les catacombes d’Eleithias.

-Però el meu comentari- va respondre el senyor Buckingham- no feia referència a la vostra edat en el període que vau ser enterrat (estic disposat a confirmar, de fet, que encara sou un home jove), el que em meravella és la immensitat de temps que fa que, pel que dieu, aneu untat de bitumen.
-De què ?-va dir el comte.
-De bitumen-va insistir el senyor Buckingham.
-Ah, sí; tinc una noció vaga del que dieu; si, de fet pot anar bé, però a les meves èpoques gairebé no fèiem servir altra cosa que el biclorur de mercuri.
-Però el que ens costa especialment d’entendre-digué el doctor Pundonor-és com s’explica que, després de cinc mil anys de ser mort i enterrat a Egipte, estigueu avui perfectament viu i amb aquesta cara de bona salut.
Si fos, com dieu, mort- va replicar el comte-,és més que probable que encara ho continuï sent; perquè intueixo que encara us trobeu a les beceroles del coneixement de l’electricitat, per tant, no us en podeu beneficiar de la manera que era habitual entre nosaltres en temps antics. Però el fet és que vaig tenir un atac de catalèpsia i els meus millors amics van considerar que o bé era mort o que ho hauria de ser i, per tant, em van embalsamar tot seguit; suposo que esteu al cas del principi bàsic del procés d’embalsamament, oi?
-Bé, no del tot.
-Vaja! Percebo un estat d’ignorància lamentable. Bé, ara no em puc entretenir amb els detalls, però cal que expliqui que embalsamar (parlant en propietat), a Egipte, significava aturar indefinidament totes les funcions animals en el seu sentit més ampli, incloent tant l’existència física, com la moral i la vital. Repeteixo que el principi bàsic de l’embalsamament consistia, per a nosaltres, a aturar i mantenir en suspensió perpètua totes les funcions animals subjectes a aquest procés. En resum, l’individu romania en la condició en què es trobava en el moment de l’embalsamament. Com que, afortunadament, sóc de la sang de l’escarabat, em van embalsamar viu, tal com em veieu en aquest moment.
-La sang de l’escarabat!-va exclamar el doctor Pundonor.
-Sí. L’escarabat era la insígnia, l’emblema, d’una família rica i molt distingida i poc nombrosa. Ser de “la sang de l’escarabat” vol dir senzillament pertànyer a la família que tenia l’escarabat com a insígnia.
-Però que té a veure això amb el fet que sigueu aquí?
-Doncs perquè era un costum generalitzat a Egipte de treure al cos, abans de l’embalsamament, els budells i el cervell; només la raça dels escarabats no practicava aquest costum. Si no hagués estat escarabat, per tant, no tindria ni budells ni cervell, i no és gaire pràctic viure sense aquestes dues coses.
-Ja me’n faig el càrrec-digué el senyor Buckingham- i m’imagino que totes les mòmies que ens arriben senceres són de la raça dels escarabats.
-Sense cap mena de dubte.
-Creia-digué els senyor Gliddon, molt tímidament-que l’escarabat era un dels déus egipcis.
-Un dels què egipcis?-va exclamar la mòmia, posant-se dreta.
-Déus!-va repetir el viatger.
-Senyor Gliddon, de debò que em deixa parat de sentir-lo parlar d’aquesta manera-va dir el comte, tornant-se a asseure a la butaca-. No hi ha cap nació sobre la capa de la terra que hagi adorat mai més d’un déu. L’escarabat, l’ibis, etc., per a nosaltres eren (com altres animals semblants ho han estat per a d’altres) els símbols, o els intermediaris per mitjà dels quals oferíem veneració al Creador, massa poderós per adreçar-nos-hi directament.

Aquí es produí una pausa. Al cap d’una estona el doctor Pundonor va reprendre la conversa.
-No és improbable, llavors, pel que expliqueu-va dir- que entre les catacombes que hi ha prop del Nil hi puguin haver altres mòmies de la tribu de l’escarabat en condicions vitals semblants.
-No hi pot haver cap dubte-va replicar el comte-, tots els escarabats embalsamats accidentalment quan eren vius, són vius ara. Fins i tot els que van embalsamar així expressament, potser els hereus se’n van descuidar i encara són a la tomba.
-Seríeu tan amable d’explicar-vaig dir-, què voleu dir amb això d’embalsamats expressament?
-Amb molt de grat-respongué la mòmia, després de mirar-me llargament a través del monocle, ja que era la primera vegada que m’aventurava a fer-li una pregunta directament.
-Amb molt de grat-va continuar-. La durada normal de la vida humana, a la meva època, era d’uns vuit-cents anys. Pocs homes es morien, si no era a causa d’un accident extraordinari, abans de l’edat de sis-cents anys; uns quants vivien més de deu segles; però vuit segles es considerava el període natural. Després de descobrir el principi de l’embalsamament, tal com us l’he descrit, els nostres filòsofs van pensar que els interessos de la ciència avançarien molt si visquéssim aquest període natural a terminis. Pel que fa a la història, naturalment, l’experiència demostrava que era indispensable alguna cosa d’aquesta mena. Un historiador, per exemple, un cop hagués arribat a l’edat de cinc-cents anys, podria escriure un llibre amb gran dedicació i després fer-se embalsamar amb molta cura. Deixaria instruccions als seus hereus perquè el revifessin al cap d’un cert període de temps; posem de cinc-cents o sis-cents anys. En retornar a la vida a la fi d’aquest període, inevitablement trobaria la seva obra convertida en una espècie de quaderns de notes recollides a l’atzar; és a dir, enigmes i picabaralles personals de tota mena de comentaristes exasperats. Aquestes anotacions, o esmenes, distorsionarien i alterarien toltalment el text provocant que l’autor a dures penes el reconeixeria com la pròpia obra. I quan ho descobrís, més li hauria valgut estalviar-s’ho. Després de reescriure’l de nou, es consideraria com un deure de l’historiador de posar-se immediatament a treballar per corregir, a partir dels seus coneixements i experiència particulars, les tradicions de l’època en què havia viscut anteriorment. Aquest procés de reescriptura i rectificació personal, dut a terme per uns quants savis en èpoques diferents, tindria l’efecte d’evitar que la nostra història degenerés en una mentira”
-Perdoni’m-va dir el doctor Pundonor en aquest punt, posant el braç delicadament damunt el braç de l’egipci-perdoni’m, senyor, em permet que l’interrompi un moment?
-I tant que sí, senyor-respongué el comte, aixecant-se.
-Només li volia fer una pregunta-va dir el doctor-. Ha esmentat la correcció personal de l’historiador de les tradicions respecte de la seva pròpia època. Si us plau, senyor, com a mitjana, quina quantitat de textos trobats i posteriorment interpretats resultaven ser certs?
-Generalment es descobria que coincidien completament amb els fets descrits en les històries originals; és a dir, que en cap circumstància mai no es va trobar cap detall, ni en les unes ni en les altres, que no fos completament incorrecte.”
-Però ja que és bastant clar-continuà el doctor-que almenys han passat cinc mil anys d’ençà del vostre enterrament, m’imagino que les vostres històries d’aquell període, devien ser prou clares sobre una qüestió d’interès universal, la creació de món, suposo que n’esteu al corrent, només deu segles abans.
-Senyor!-va fer el comte el-Ekíbok.
El doctor va repetir les seves observacions, però l’estranger no les va entendre fins després de moltes altres explicacions. Al cap d’una estona aquest va dir:
-Les idees que ha suggerit, ho confesso, són completament noves per a mi. En els meus temps no vaig conèixer ningú que s’empesqués una bogeria tan curiosa com que l’univers (o aquest món, si ho prefereix) hagués tingut mai un principi. Recordo una vegada, i una vegada només, que vaig sentir en boca d’un gran amant de les fantasies una idea que s’hi relacionava una mica, referent a l’origen de la raça humana; i aquest personatge feia servir la mateixa paraula Adam (o terra roja) que ha fet servir vostè. Ell la feia servir, però, en un sentit per parlar del naixement en una terra fèrtil ( igual com han germinat milers d’animals), la germinació espontània, dic, de cinc grans tribus d’homes, que van créixer simultàniament en cinc divisions distintes del globus, quasi bé iguals entre elles.
Aquí, en general, els assistents es van encongir d’espatlles i un parell de nosaltres es va tocar el front amb un posat tot significatiu. El senyor Silk Buckingham, fent una llambregada al cap d’el-Ekíbok va parlar així:
-La llarga durada de la vida humana en el vostre temps, a terminis, devia tenir una forta tendència a crear i acumular coneixements. Sospito, per tant, que els antics egipcics havien de saber menys coses en totes les àrees de la ciència en comparació amb els egipcis moderns.
-Torno a confessar-respongué el comte, amb molta delicadesa- que realment no us acabo de comprendre; us ho prego, a quines àrees de la ciència us referiu?

En aquest punt tota la colla, alhora, va explicar, amb tot detall, les hipòtesis sobre les malalties cerebrals .