Conversa amb una mòmia

Llavors vaig demanar al comte si la seva gent podia calcular eclipsis. Va somriure amb cert desdeny i va dir que sí.

Això em va desconcertar una mica, però vaig continuar fent-li altres preguntes referents als seus coneixements astronòmics quan un membre del grup, que encara no havia obert boca, em va xiuxiuejar a l’orella que, per a informació sobre aquesta qüestió més valia que consultés un tal Ptolomeu i també l’obra De facie lunae, d’un cert Plutarc.

Després vaig preguntar a la mòmia sobre la manufactura del vidre; però encara no havia acabat totes les preguntes que el company silenciós em va tornar a donar un copet al braç i em va pregar que per l’amor de Déu fes un cop d’ull a l’obra de Diodorus Siculus. Pel que fa al comte, simplement em va preguntar, a manera de resposta, si nosaltres els moderns teníem microscopis que ens permetessin tallar camafeus a l’estil dels egipcis. Mentre rumiava com podia respondre aquesta pregunta, el diminut doctor Pundonor es va comprometre de manera extraordinària.

-Mireu la nostra arquitectura!-va exclamar, amb gran indignació dels dos viatgers, que el van tornar morat a pessigades, sense cap resultat.

-Mireu-cridava tot entusiasmat-la font del joc de bitlles de Nova York! O bé, fixeu-vos un moment en el Capitoli de Washington.

I el bon metge remenudet va passar a exposar amb tota mena de detalls les proporcions de l’edifici. Va explicar que el pòrtic sol era adornat amb vint-i-quatre columnes, ni més ni menys, de cinc peus de diàmetre i a deu peus l’una de l’altra.

El comte digué que lamentava no poder recordar, en aquell moment, les dimensions precises dels edificis principals de la ciutat d’Aznac, les fundacions de la qual s’havien bastit en la nit dels temps, però les ruïnes encara existien a l’època del seu enterrament, en una enorme planura sorrenca a l’oest de Tebes. Recordava , però (parlant de pòrtics), que un que hi havia adossat a un palau menor en una mena de suburbi anomenat Karnak, era constituït per cent quaranta-quatre columnes, de trenta-set peus de circumferència i a vint-i-quatre peus una de l’altre. L’accés a aquest pòrtic, des del Nil, era a través d’una avinguda de dues milles de llargada, composta d’esfinxs, estàtues i obeliscs, de vint, seixanta i cent peus d’alçada. El palau pròpiament (pel que podia recordar) feia, en una direcció, dues milles de llarg i potser el circuit en feia set en total. Les parets eren decorades per dins i per fora, amb jeroglífics. No podia arribar a assegurar que es poguessin construir cinquanta o seixanta capitolis d’aquells del doctor dins de les seves muralles, però no estava segur del tot que amb una mica d’esforç no se n’hi haguessin pogut encabir dos o tres-cents. Al cap i a la fi, aquell palau de Karnak era un edifici insignificant. El comte, malgrat tot, no podia deixar de reconèixer l’enginy, la magneficència i la superioritat de la font del joc de bitlles, tal com l’havia descrit el doctor. Ni a Egipte ni enlloc més s’havia vist mai res d’igual, ho havia d’admetre.

Vaig preguntar al comte què opinava dels nostres ferrocarrils.

-Res d’especial-va respondre.
Els trobava poca cosa, mal dissenyats i mal muntats. No es podien comparar, naturalment, amb les guies de ferro, enormes, anivellades i directes, damunt les quals els egipcis transportaven temples sencers i obelics massissos de cent cinquanta peus d’alçada.

Li vaig parlar de la nostra maquinària gegantina.
Va estar d’acord que en això hi enteníem una mica, però va preguntar com ens ho hauríem fet per aixecar les parets del palau més petit de Karnak.

Vaig fer veure que no sentia aquesta pregunta i li vaig preguntar si sabia res del pous artesans, però simplement es va limitar a arquejar les celles, mentre el senyor Gliddon em picava l’ullet d’una manera exagerada i em deia, ben baixet, que uns enginyers que buscaven aigua al Gran Oasi n’havien descobert un recentment.

Llavors vaig fer referència als nostres acers, però l’estranger va arrufar el nas i em va preguntar si amb els nostres acers hauríem pogut esculpir amb tant de detall com els dels obelics, un treball fet amb eines de coure.

Això ens va deixar tan desconcertats que vam considerar més aconsellable de centrar-nos en parlar d’altres temes. Vam fer portar un còpia d’un llibre anomenat Dial i en vam llegir un capítol o dos sobre un aspecte força obscur que els habitants de Boston anomenen el Gran Moviment del Progrés.

El comte simplement va dir que els grans moviments eren una cosa terriblement comuna en el seu temps i que, quant al progrès, durant un temps havia estat un bon destorb, però que mai no havia progressat.