Les persones formen part d’un paisatge urbà o natural i quasi no les podem reconèixer.

Ja hi podem identificar els personatges, però no podem veure’n els detalls. Hi ha un equilibri entre el personatge i el paisatge.

Enquadra un petit grup de persones o un ambient determinat. Mostra l'acció i la situació dels personatges.

Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els peus d'un o dos personatges.

El límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i els genolls de la persona. Es un enquadrament cinematogràfic.

Ens aproximem encara més al personatge. És convenient utilitzar-lo en converses entre personatges. Es pot tallar per la cintura o pel pit de la persona.

Sols es veu la cara de la persona. L’espectador està pendent de si la persona mostra algun sentiment, sensació, emoció..., sense que utilitzi cap altra part del cos.

Sols veiem els ulls. És un pla que enquadrat frontalment queda millor en cinema que no pas en televisió, perquè s’adapta millor a la relació d’aspecte del cinema.

Pot mostrar una part del personatge (un tatuatge, uns peus, etc.) o d’un objecte que sigui important en la narració.

L’eix de la càmera és perpendicular al rostre del personatge. El nivell de la mirada del personatge coincideix amb el de la presa de vista.

És l’angle de la càmera que enregistra de dalt cap a baix. Sol emprar-se per disminuir el subjecte, per fer-lo més petit, per indicar inferioritat, submissió...

És l’angle de la càmera que enregistra de baix cap a dalt. El subjecte queda potenciat, engrandit, com monumentalitzat.