Coversa amb una mòmia

L'Arnau té una nova germaneta vinguda de molt lluny.

La conferència el vespre anterior no m’havia anat gaire bé per als nervis. Tenia un mal de cap horrible i estava molt marejat. En lloc de sortir al vespre com tenia previst, vaig decidir que seria una mesura molt més prudent fer un mos per sopar i anar-me’n tot seguit al llit.

Un sopar ben lleuger, naturalment. M’agrada moltíssim el Welsh rabbit. Més d’una lliura d’un cop, però, no és sempre el més aconsellable, sense la cervesa com a condiment, més val passar-ne del Welsh rabbit.

Havent fet un àpat ràpid i pobre, doncs, i amb la gorra posada i tot per anar dormir- cosa que serenament esperava fer fins l’endemà al migdia- vaig posar el cap al coixí i, amb l’ajuda d’una consciència ben tranquil·la, em vaig quedar adormit a l’instant.

Però des de quan es compleixen les esperances de la humanitat? No havia fet ni tres roncs quan es va sentir trucar furiosament el timbre de la porta, seguit d’un repicar impacient de picaporta, i em vaig despertar de cop. Un minut després, quan encara m’estava fregant el ulls, la dona em va posar una nota sota els nassos; era del meu vell amic, el doctor Pundonor. Deia així:

“ Veniu tot seguit, estimat amic, tan aviat com rebeu això. Veniu i uniu-vos a la nostra joia. Finalment, gràcies a la meva insistència, he aconseguit el consentiment dels directors del City Museum per examinar la mòmia, ja sabeu quina vull dir. He obtingut permís per desembenar-la i obrir-la, si ho desitgem. Només hi haurà uns quants amics; vós un d’ells, naturalment. Ara ja tinc la mòmia a casa i la començarem a desembolicar a les onze d’aquesta nit.
Sempre vostre,
PUNDONOR “

Quan vaig arribar a “Pundonor”, em vaig adonar que estava d’allò més despert. Em vaig aixecar en estat d’èxtasi, tombant tot el que trobava al pas; em vaig vestir amb una rapidesa realment meravellosa i vaig sortir, corrents, cap a casa el doctor.

Allà em vaig trobar reunida un colla molt entusiasta. M’havien estat esperant amb força impaciència. La mòmia era ajaguda damunt una taula del menjador i, tan bon punt com vaig entrar, vam començar a examinar-la.

Pertanyia a una parella que havia portat feia uns quants anys el capità Arthur Sabretash, un cosí de Pundonor, d’una tomba prop d’Eleihias, a les muntanyes de Líbia, a una distància considerable per damunt de Tebes, a la riba del Nil. Les sepultures, en aquest indret, tot i que no són tan magnífiques com els sepulcres tebans, tenen un gran interès, ja que ofereixen un gran nombre d’il·lustracions de la vida privada dels egipcis. Deien que la sala d’on procedia el nostre exemplar contenia moltes d’aquestes il·lustracions; les parets eren cobertes amb frescos i baixos relleus; estàtues, gerros i mosaics intrincats indicaven l’enorme riquesa del difunt.

El tresor havia estat dipositat en el Museu exactament en les mateixes condicions en què l’havia trobat el capità Sabretash;és a dir, que ningú no havia tocat la caixa. I així havia restat durant vuit anys, exposada només exteriorment a la curiositat del públic. Per tant, ara teníem la mòmia completement a la nostra disposició i aquells que sàpiguen com és de rar que una antiguitat arribi intacta als nostres països entendran que teníem raons sobrades per felicitar-nos de la nostra bona fortuna.

En acostar-me a la taula vaig veure una caixa, de gairebé set peus de llarg i potser tres peus d’amplada i un dos peus i mig de profunditat. Era arrodonida i no tenia forma de taüt. Primer vam suposar que era feta de fusta sicòmor, però, en tallar-la, ens vam trobar que era de cartró o, dit més apropiadament, de pasta de cel·lulosa feta de papir. Era ornamentada amb multitud de pintures, que representaven escenes funeràries i d’altres temes de dol, mesclades amb una sèrie de caràcters jeroglífics, en totes posicions, que tenien relació, sens dubte, amb el nom del difunt. Afortunadament, el senyor Gliddon formava part del grup i no va tenir cap dificultat a traduir els símbols, que eren simplement fonètics, i representaven el mot el-Ekíbok.

Vam tenir força dificultats per obrir la caixa sense fer-la malbé; però un cop acomplerta la tasca, ens en vam trobar una segona, en forma de taüt, i bastant més petita de mida que l’exterior, però d’una gran semblança amb l’altra en tots els altres aspectes. La separació entre totes dues era plena de resina, cosa que, en cert grau, havia esmorteït els colors de l’interior de la caixa.

Una vegada oberta aquesta darrera (cosa que no ens va costar gaire), vam arribar a una tercera caixa, també en forma de taüt, que no es diferenciava en res de la segona llevat del material, que era cedre, i encara emetia l’olor particular i intensament aromàtica d’aquella fusta. Entre la segona i la tercera caixa no hi havia cap espai: l’una encaixava perfectament dins l’altra.

En obrir la tercera caixa vam descobrir el cos i el vam treure. Ens esperàvem trobar-lo, com és habitual, embolicat amb diverses capes de tires, o benes, de lli; però, en lloc d’això, vam trobar una mena d’embolcall, fet de papir i recobert d’una capa de guix, amb un bon gruix de daurat i pintura. Les pintures representaven temes relacionats amb els diversos deures atribuïts a l’ànima i la seva representació a diverses divinitats, amb nombroses figures humanes idèntiques que segurament representaven retrats de les persones embalsamades. Hi havia una inscripció columnar, o perpendicular, que s’estenia des del cap fins als peus, en jeroglífics fonètics, que en tornava a donar el nom i els títols de la mòmia, i els noms i els títols dels seus parents.

Al voltant del coll ( un cop desembolicat) duia un collaret de grans de vidre cilíndrics, de colors variats i disposats de manera que formaven imatges de divinitats: la de l’escarabat, etc., amb el globus alat. Al voltant de la part més estreta de la cintura duia un collar o cinyell similar.

Un cop tret el papir vam trobar la carn en un estat de conservació excel·lent i sense desprendre cap olor perceptible. Tenia un color vermellós. La pell era dura, fina i brillant. Els ulls (aparentment) semblaven que els haguessin tret i que els haguessin substituït per uns de vidre, que eren molt bonics i amb una expressió de vida fabulosa, malgrat que tenien una mirada massa intensa. Els dits i les ungles eren daurats que brillaven.

Per la vermellor que presentava l’epidermis, el senyor Gliddon va deduir que l’havien embalsamat només amb bitumen; però en gratar-ne la superfície amb un instrument d’acer i tirar al foc les pòlvores obtingudes, es va desprendre un perfum de càmfora i altres resines aromàtiques.

Ara cal que resolguis unes preguntes d'estadística per tal de poder continuar. Necessitaràs un mapa d'Europa per situar-te.Cal que resolguis 10 exercicis per poder passar de capítol.